Benicadell Esportiu

Conxi Mollá: “A Berlin he trobat el que m’agrada fer”

L’ontinyentina Conxi Mollá, ha viscut recentment una d’aquelles experiències que a molts els agradaria: estar present a un Campionat d’Europa d’Atletisme. Criada des de ben menuda en l’atletisme dintre del CAVA Ontinyent, no deixà passar esta ocasió d’estar amb els millors en un any olímpic com este 2016. Des del Benicadell Esportiu hem volgut saber més de la seua privilegiada experiència:

Conxi, què fa una ontinyentina a Berlín?

Viure i treballar. Vaig vindre a Berlín dos anys després d’acabar la carrera, en 2005. Volia millorar el meu nivell d’alemany per a fer un màster d’interpretació de conferències, que és el que havia estudiat, però em vaig quedar. En un any no es perfecciona l’alemany al nivell que jo volia. Ara fa quatre anys que treballe a Deutsche Welle, una televisió pública alemanya per a l’exterior, i he trobat el que m’agrada fer. Sóc redactora i editora d’informatius i he descobert que m’agrada molt escriure i que, després de quatre anys, lluny d’avorrir-me, gaudisc molt de la feina i tinc molts projectes per davant. En aquest sentit, em sent molt afortunada de poder estar en aquesta ciutat: ací estàs al cor d’Europa, en un bot estàs en Holanda, França, Polònia, Suïssa… I pots fer també molts contactes, ací he conegut a Miguel Ángel García, de TVE, i a bons periodistes amb qui tinc la sort de treballar.

Portant l’atletisme a les venes, no podies deixar passar aquesta oportunitat…

D’anar a Amsterdam? No… Tot i que va ser tot una mica de casualitat. Vaig pensar que, sent ahí al costat, podia acreditar-me, anar, passar-m’ho bé i escriure sobre la competició. Sabia que podia ser una experiència enriquidora i conèixer molta gent. Amsterdam no són els Jocs, que era el meu objectiu enguany i crec que no deu ser comparable a res, però mai havia vist uns campionats europeus d’atletisme i era una oportunitat.IMG_3159 (1)

A més, vas estar cobrint els campionats per al diari El País…

Sí. Carlos Arribas, el redactor d’atletisme de El País, estava –de fet, encara està– al Tour de França, així que em van dir que comptaven amb mi. Col·labore des de fa un temps amb el diari i Amsterdam ha sigut la primera oportunitat de cobrir uns campionats més grans. Vaig estar treballant amb gent d’Efe, de La SER… A tots ens agrada molt l’atletisme i molts l’hem fet abans, així que imagina’t l’emoció d’anar tots els dies a l’estadi olímpic a veure saltar a Ruth Beitia, a veure finals d’infart als 1500 m.ll. o els 5000, a botar perquè Bruno Hortelano entra a la curva amb tota la gasolina guardada en la reserva i comença a córrer com si acabaren de posar el motor d’un ferrari en marxa…

Alegria per Hortelano i decepció per la mitja marató…

Decepció tampoc, però els atletes sí que es van quedar molt xafats quan van saber que no eren or, sinó plata per dos segons… Van córrer tots pensant en equip, sabien que tenien possibilitats de guanyar i, per això, quan les forces anaven amainant, van apretar igualment per arrapar segons, perquè sabien que la classificació era per temps.

Bruno Hortelano és un xic amb molt de cap. En tot moment de la competició va estar en el que havia d’estar: competir, parlar poc i descansar. Quan acaba una carrera, dóna les explicacions justes en la zona mixta i se’n va educadament a descansar. Pensa com ha de competir i com ha de fer cada fase de la carrera i quan ix, ix a gaudir. És molt realista, ni es resta possibilitats ni crea expectatives, sinó que té confiança, la sent i l’expressa sense por: Després de córrer les semifinals del 200 va demanar calma, no es va voler exaltar en cap moment per marques ni per resultats. I mira el que va eixir… Segon i, quan s’entera de la descalificació de Martina, s’emociona i se’n va corrent… com es va veure al vídeo…

Carrera rècord la del 5000, doblet espanyol…

Va ser una carrera a trompades, Mechaal va fer tota la feina en el grup de cap. Es van desgastar molt pels tirons però van aguantar l’esprint del final tot i que amb moments de dubte. L’última recta va ser molt apretada, entraven tots en fila, com un batalló. I, que jo recorde, totes les posicions es van definir en la fotofinish.IMG_3140

Quin balanç fas d’Amsterdam 2016?

Faig un balanç positiu. Al final, han sigut 8 medalles, el millor resultat des de Göteborg 2006, on se’n van conseguir onze. És veritat que en dones ha sigut més fluix, només Beitia ha aconseguit medalla i té 37 anys, ahí s’ha vist potser menys renovació… A més, en general, cal posar els resultats en perspectiva tenint en compte que el nivell dels europeus no ha sigut alt, les marques han sigut molt discretes. S´ha notat que era any olímpic i que no ha participat una de les grans potències en l’atletisme, Rússia, per la suspensió de la IAAF.

Quines expectatives tens pels atletes espanyols a Rio?

En Rio, el nivell pujarà obviament d’escaló. Allà estaran tots els americans i no es pot esperar el mateix que als europeus. Només cal agafar d’exemple el 110 metres tanques. Orlando, atleta internacional del CAVA, té moltes possibilitats de guanyar però estarà molt, molt igualat: McLeod, els francesos Bascou i Belocian… Tots estan amb 13 segons pelats o per baix… I, per si això fóra poc, s’hi afegeixen els americans, que tenen una cantera que no s’acaba. Mira el que ha passat als trials: Merritt i Oliver, eliminats… Però no passa res, que ja va un altre jove, Devon Allen, amb 13”03… Hortelano també ho tindrà més difícil i ho sap. I Beitia també està sobre avís en alçada, després del Mundial de Portland, on una joveneta de 18 anys, Vashti Cunningham, la va guanyar per un centímetre amb 1,99.

Segueixes l’esport ontinyentí?

Menys que l’internacional per la feina, però sí. I, sempre que torne a Ontinyent, ajude a organitzar les competicions que hi haja. L’última va ser el provincial de cross organitzat pel CAVA al passeig de Benarrai. L’esport és un vincle d’amistat molt important que mantinc com a ontinyentina amb moltíssima gent de la ciutat. Atletisme, fútbol, bàsquet, gimnàsia rítmica…IMG-20160212-WA0003[1]

Què et sembla el treball que fa el CAVA?

Que és un gran club que fa un treball gran amb uns recursos molt limitats. Conec el club des de xicoteta i tot el que s’ha fet ha sigut i és pel treball dels de sempre, els que estan, els que sacrifiquen el seu temps entre setmana i caps de setmana per planificar i dirigir entrenaments, per parlar amb pares i assessorar i motivar xiquets i xiquetes, per estar amb ells en les competicions, per fer molta feina a casa amb llicències, burocràcia, buscant recursos per organitzar competicions, viatges, per buscar contactes, equipació, patrocinadors, per intentar que es milloren instal·lacions que s’han llençat a perdre com la pista, per gestionar les xarxes socials… Crec que, si un no està dins, no es pot imaginar el que suposa. Aquesta gent a la que em referisc són Fran, Vicent, Guerola, Andreu, Víctor… Crec que el treball més important és la motivació i el foment de l’esport base. L’esport és una font de benestar físic i mental, una activitat gratificant que crea molts vincles d’amistat i que t’ensenya molt en altres aspectes de la vida. A mi, em va inciar en l’atletisme el meu germà, Fran. Sempre m’ha motivat i m’ha cuidat amb l’amor i amb la il·lusió amb què s’ocupa dels seus atletes avui al CAVA. A ell li dec un món sencer. Escriure sobre atletisme m’ha tornat el vincle directe amb aquest esport i, per a mi, l’esport és el meu germà.